Dalt
d’una finestra, que donava al cami, es trovava Jeroni:
-Ja
estàn aci. I venen correguent.
En el silenci del camp, on des de
feia setmanes ningú anava i ni tan sols se sentia el pas d'alguna diligencia,
que fogint de Montaverner buscava el pas de Colata per anar des de San Felip,
ans Xativa, fins Albayda.
Aplegaren a l'entrada, alli oferiren
lo sant al senyor retor i senyor alcalde que el col·locaren damunt el
tabernacle. L'emoció embargà a tots los presents. El sant fou alçat i entrat en
processo per la part de baix del carrer Major. La primera casa on hi havia un
malalt era la casa de Mateu. Allí es trobava Jusepa Maria, la seua estimada
filla de deu anys. La xiqueta es trobava en son llit, sense sentit, sens apenes
respirar, ofegant-se i manifestant a la gola llagues tan grans que s'esdecubria
el garguero. Mateu i Anna s'inclinaren, el retor els beneï. Jusepa Maria obrí
els ulls, la mirada llunt de ser apagada i moribunda, s'encengué com dos
fogueres de les que encenen a la festa de Sant Antoni, els majors i els
xiquets. Obri els ulls. un mar blau rodetjat de nubols amb una illa en lo mig,
un mar cristal·lí i trasparent com era la seua ànima. Sonrigué, mirà al sant.
El Sant inclinà el rostre i fondí la seua mirada en la d'ella. Els pares estaven
emocionats, el cor estallava i sols pogueren dir, units com estaven en una sola
carn, per matrimoni, una sola voluntat i un sol sentir:
-Visca
San Blay!! Sant Blay apiadeu-vos de la nostra filla.
En aquell moment ocorrí el fet mes
gran que Montaverner ha contemplat i que mostra com aquest poble que anys
després, durant l'edificació de l'esglesia nova, va ser lliurat de la tempesta,
es un poble estimat per Deu Nostre Senyor. No cal dir, en aquell moment, junt a
Sant Blay entra Jesucrist, l'unic sanador i li manà al sant fera el miracle, el
mes gran signe de l'amor de Deu. La xiqueta vota de lo llit i s'abraçà a son
pares. Emocionada exclamà:
-Ai
pares, quan vos vull, estic curada, no em fa mal res, mireu, mireu com respire
i fins i tot puc respirar i parlar.
Tots
miraren al sant i al cel. I els tres a la vegada digueren:
-Visca
San Blay!
A
lo que respongueren, conmocionats davant obra tan gran:
-Visca!
Aquell Visca resonà per lo carrer i
s'escampà per les trenta cases. El sant havia fet un miracle. Mateu, tot ple de
joia deixà la filla, la seua muller, el Retor, Justicia, Jurats, poble i lo
sant i d'un bot es ficà en l'esglesia, mentres aclamava al sant i donava gloria
a Deu per lo carrer. Pujà per lo campanar vell, que era mes menut que l'actual,
aixó si, no feia el racò que fa el d'hara, i amb les dos mans comença a
voltejar les campanes d'alegria. Antoni, un dels tres homens, veï d'ell anà a
sa casa i disparà al terrat les escopetes per honrar al sant i avisar al poble
de Bèlgida.
La processó seguí, esta vegada
Jusepa Maria anava davant lo sant, mostrant el signe del miracle, agarrada de
sa mare i el retor. Tres cases mes avant un altre xiquet es trobava, molt
malalt. Giraren lo sant a la casa, els pares el tragueren a la porta i al mirar
el xiquet el sant cura de la malaltia. Les llagues desaparegueren, la febra
abaixà i fins i tot dien els veïns que l'olor produit per les llagues pestilens
es transformà en un olor desconegut, semblant a la tarongina que perfuma
Russafa.
I
així pasà per totes les cases on havien xiquets i adults malalts. Aquell
dia Sant Blay recorregué tots los carrers i en tots feu miracles. Així la
processó anà omplint-se de gent que per allí per on pasava, experiementaven la
salut, deixant son cases, l'acompanyaven en santa processo.
S'aplegà a l'esglesia. En aquell
moment aplegava de València Mossen Juan, tot apenat per no poder fer res a la
ciutat, sols demanar que tancaquen les portes a fi de no propagar la pesta. El
volteig de les campanes, les escopetades i el soroll provocaren en ell
admiració. A l'entrar al poble, trobà totes les cases obertes i buides, fins
els vells postrats volgueren acompanyar al sant. Finalment trobà lo retor i
processo i després d'escoltar el miracle donà gracies a Deu Totpoderós.
Les campanes s'escoltaren en
Alfarrasí. Allí, amb dolor pregaven dia i nit pel fi de la pesta, al seu Crist
de l'Agonia, que des de l'ermita, fonia el seu rostre viu amb la dels xiquets
de Montaverner. Al sentir les campanes, seen com abans sols se sentien les de
difunt, anaren a avisar al retor, qui confirmà la noticia. Tots ells
emprengueren el camí i volgueren anar a Montaverner a trobar-se en els seus
familiars. Esta vegada no per compartir el dolor i aflcció, sinó per compartir
amb ells l'alegria. A Colata i Vistabella els veïns també, escoltant les
campanes, eixir-ne de son cases per anar a Montaverner. I fins de Bèlgida
anaren al poble.
Fou un dia de festa, l'esglesia
vella es queda xicoteta i tots junts celebraren la festa del Sant. Allí, davant
la seua imatge prometeren amb vot solemne fer-li tots los primers dilluns de
pasqua la festa al Sant.
Després a la plaça feren una gran
foguera. Tragueren el vi guardat a les botes i com, acompanyat per un bon
dinar, on convidaren als forasters vinguts d'Alfarrasí, L'Olleria, Colata,
Vistabella, Bèlgida i fins de Benissuera. Fou dia de festa gran. Els xiquets
jugaren i de nou feren arca, aixó si, esta vegada guanyaren els de la ribera
sud de l'Albaida i es que després d'un miracle estaven plens de força i
vitalitat, a mes de les ganes que tenien de poder jugar com sempre ho han fet
els xiquets.
Esta es la raó per la que a
Montaverner Sant Blai rep l’honor de ser co-patrò del poble, junt al Crist de la Paciencia i Verge de
Loreto. Historia veridica que així ho manifestaren Jacint Penades, de vuitanta
i vuit anys, Nadal Juan de vuitanta anys, Jaume Tormo de Jeroni, de vuitanta
anys, Joan Tormo de setanta i quatre anys i Mathias Molla de setanta i sis
anys, veïns d'aquest poble que comparegueren davant meua, l'alcalde, regidors, escribano
i congregats a la sacristia en lo dia tres d'Abril de mil setcents quaranta i
u.
No hay comentarios:
Publicar un comentario