1677. Maria Martí.

Baix d’aquest es trovava un altre document, cosides les pagines i amb una portada, en la que dia:

Apòcrif del Dr. Esplugues, retor de Montaverner als anys 1731-1787, versant lo miracle de sant Blai.

            Montaverner, ens trovem a l'any 1677. Regna a Espanya l'ultim dels austries, Carles II. Joan d'Austria ascendix als primers llocs del poder nacional. Les guerres, males collites i epidemies assolen Espanya i al Regne de València el dominic Fra Juan Tomás de Rocaberti ha pres posesio de la seu episcopal valenciana. Per aquell temps era retor d'aquesta parròquia el Dr. Juan Peralta, qui al 1673 havia pres posessio d'aquesta parròquia i el seu anexe de Collata, succedint a Mossen Juan Garcia.

            Una forta epidèmia amenaça el poble del rei. Es la temuda pesta del crup, una terrible malaltia: les persones, sobre tot xiquets,  emblanquixen, comencen a encendres per la febra, llagues per la boca i unes falses membranes provoquen la mort per asfixia del que la sofrix.

            La tardor ha començat, promte vindrà l'ivern. Maria Martí es una xavaleta que te onze anys. Ella es una xiqueta plena de vida. Arrere quedava el seu naiximent, un vinticinc de Març de 1666, un dia ple d'alegria per als seus pares Nicolau Marti i Maria Úbeda. Amb ilusio havien esperat la criatura, conscients de la seua situació de pobressa però confiats en la providencia que mai els fallaria. I en el bon Deu Pare Totpoderos havien entregat la seua filla, quan fou batejada, tres dies després, un vintihuit de març de 1676. Fou el meu antecessor Mossen Juan Garcia qui li administrà les aigües bautismals, en presencia dels seus padrins Vicente, de Benissuera, i Anna, muller de Vicente Marti. I baix la protecció de Maria Santíssima, son castisim marit Josep i sa mare i iaia de Nostre Senyor Jesucrist, Anna fou ficada i així batejada amb el nom d'Anna Maria Jusepa.

I ella creixgue com la flor que adorna el bastó del Sant Patriarca. Tot era alegria per als esposos. Ara un nou membre anava a incorporar-se a la família. Els tres esperaven amb ilussió. El pare somiava fora xiquet per ficar-li el seu nom, Nicolau. La mare i la filla volien una xiqueta, una germanta en qui jugar i a qui ensenyar.

            Era un diumenge. Com feien totes les setmanes ella anava a missa i després a jugar al riu, allí on on s’ajunten l'Albaida i el Clariano. Unes vegades botaven l'Albaida, altres correguent buscaven creuar els dos rius fent carreres i riguent-se quan algun dels amics cauia i es xopava. Era tota una festa i mes d'una vegada quan eren molts i s'acostaven els d'Alfarrasí feien guerres de pedres defenent una de les riberes del riu. Mentres un ull tirava encertar, l'altre buscava entre els xicons aquell que un dia li sonrigué mentres tirava les pedres a llevant. Ixe diumenge també anaren a jugar, ella i els seus amics, els xiquets de la quinta del sixanta-sis, Miquel, Teresa, Batiste, Josep, Anna, Maria Josep, Pere, Josep Estanislau, Teresa Maria, Toni i Gertrudis. Aquell mati no es trobava be, estava cansada, sense ganes de jugar. Aixi i tot, després de missa els amics i amigues l'animaren:

-Vine, que m'han dit que avui venen uns xics molt guapos d'Alfarrasí i segur que be Jeroni, ixe que diuen que es el que mes olives arreplega als bancals- Li digué Ana.

Però ella, cansada li contestà:

-Si es que no em trobe ve, a més, enseguida venen els xicons i comencen a barallar-se i a mi ja saps que no m'agrada  badallar-me en els xicons d'Alfarrasí – Li  contestà.

-Però ho en fet tota la vida, els nostres pares ja ho feien – replicà  Batiste.

-Així i tot, no ho entenc, mon tio es d’Alfarraí i el padrí de Gertrudis es el bayle d’aquest poble. Si som tots família – Contestà Maria.

-Ja, però si no vens ens falta la millor amiga – li replicà Maria Josep.

-Però, si em trobe gens be – sense casi veu insistí Maria.

-Vine, vine, vine! Contestaren tots i ella davant estes veus mentres l'agarraven de la ma no pugué resistir-se i la força de l'amistat venç les resistències d’una malaltia que començava a ferir-la.

            Amb el cap baix i sense ganes de córrer, Maria seguí als seus amics pel camí que unix València i Alacant, fins el riu. Allí els xiquets començaren a juga a la corda i a botar. Era diumenge i després de molts diumenges anant al bancal a ajudar en la verema i en l'arreplegada de les garrofes tocava per fi disfrutar-lo en espera vinguera la collita d'olives i de nou, a fi de guanyar un jornalet menut però necessari per mantindre als germans mes xicotets i poder sobreviure en unes terres ans treballades pels moriscs, ara, després d'uns anys, pels fills dels nous repobladors i els descendents dels qui al llarg de la reconquesta vingueren de les terres d'Aragò i Catalunya.

            I els xiquets jugaven i se ho pasaven be, tots, menys Maria. Al passar el riu quan tornaven a casa, ella entropesà, portada per un fort mareig i caigué a l'aigua. Tots s'esglaiaren. No era normal el que pasava, Maria apenes pogué caminar i tornar a casa. Al carrer les dones que xarraven esperant es fera el dinar la miraven i susurraven o millor dit, murmuraven:

- Quí es ixa xiqueta – preguntà Catalina.

- De quí dius? – contestà Vicenta.

- “Es Maria, la xiqueta de Nicolau” – li respongué.

-No, els conec. –Amb cara d'ignorant.

-Si, xica, la neta de Pere i Catalina.- li insistí.

-Qué no caig. – Agaxant el cap li constestà Vicenta.

-Qué no i poc, a voras si caus – la feu despertar de la incertessa Catalina.

-He, tranquil·la i no em tires a terra que soc molt vella – li constestà esglaiada.

-Que no, dona, que no, que cauràs quan t'ho diga. Ells es casaren a l'any 1656 i la xica està esperant un xiquet – Molt desvanida li dona els dades.

-Quí? la xiqueta? Si es molt joveneta – digue amb cara d'intriga.

-No, sa mare – ja cansada li tornà a donar mes pistes.

-Però si la iaia es molt major?, dona! si te nets! – xillant i ensordint.

-No, t'enteres, sa mare de la xiqueta, Maria. Està de vuit messos – li replicà tota nerviossa.

-Ah, pues fa mala cara la xiqueta – seguint murmurant.

-Ja, alguna cosa li passa perque no es normal. Ha de ser de la fam que passen els xiquets – li respongué amb hipocresia.

-Si, tens raó, son pobres de solemnitat – aseverà Vicenta.

-Però bona gent i treballadora – volguent llevar foc.

-Ja, però pobres de solemnitat. Tot els ha anat mal. S’enanaren a Valencia buscant fortuna i res. Damunt ell sempre delicat i ella, que et contaré... – de nou Vicenta.

En aquell moment pasà el tio Pascual i amb la seua mirada les feu callar.

Mentres els xiquets i les veïnes acompanyaven a Maria.

            Aquella vesprada tot el poble es congrega a la xicoteta casa que eixint cap a Alacant tenia la família Martí-Ubeda. Era una casa en la que tots dormien en un quarto, amb un xicotet guisador i un corralet que conservava una vella olivera, plantada abans d'alçar-la. Els ulls apagats de Maria i la seua callada mirada expresaven el sofriment. La febra pujava per moments.

            I Maria deixà d'eixir al carrer. Al dia següent es trobava pitjor. Bomits, dolor de cap i de vegades sentia que s'ofegava. Promte saveren el que tenia.

            Aleshores pasà un metge pel poble, dels que anaven d'Alacant a València. Com feien tots els viatgers s'hospedà a l'hostal. I allí l'hostaler li comentà el cas d'una xiqueta que al portal d'Alacant es trobava. Ningú sabia ja que fer. Els remeis de les velles no donaven solució i tots temien fora una pesta. El metge no ho dupta, de seguida anà a la casa i després de “l'Ave Maria, sense pecat concebuda” entrà en la casa, on els xiquets del poble acompanyaven a la malalta intentant distraure-la contant contes dels avantpassats i de vegades representant una comèdia com ixes que dien havia escrit Lope de Vega quan es trobava desterrat a la ciutat de València. Maria sols tenia ganes de dormir i descansar. Els bomits cada vega eren mes freqüents, els esglais els sofria constantment, sobre tot a la nit quan sentia que s'asfixiava, mentres la tos impedia descansar a ella i a uns pares que dia a dia veïen com  empitjorava.

            El metge s'acostà al llit, acomiadant abans als xiquets i quedant-se sol en els pares. Aquella rosa s'estava mustian, les seues galtes roges havien donat pas a un blan mant que cobria el seu rostre. El  metge mirà la gola. No hi hi havia dupte, de nou havia fet la seua aparició.

            “Espanya es un país espill del nostre rey” – pensà – “No hi dubte, igual que tenim un Austria hegizat i enfermis, tenim un país que lentament mor, per desidia dels Austries a mans de les potencies extranjeres i un poble que sofríx la misèria del monarca” – reflexionava amb dolor, mentres analitzava amb la vista aquella gola. “Esta xiqueta s’ofega per la pesta, de la mateixa manera que el nostre país s'asfixia per Holanda, Anglaterra i França. Qui tinguera un rei Borbó com te el nostre païs veï.  Anem tots a la mort. Donçs ara tinc davant esta jove i ai, la mare que espera un fill haurà de donar a llum una vida mentres s’apaga un altra vida. Es dura la feina d'un metge. Estudiem amb la il.lusió de curar les malalties i ens pasem el temps anunciant la mort als pacients. Molts ho esperen tot de nosaltres i sols podem donar un remei que aplace l'ejecució de la sentencia”. I seguia mirant, no hi havia dupte, era la disfteria, la temuda pesta del Garrotillo. Les membranes blanques estaven brotant en aquella virginal terra. Promte es tancarien i la xiqueta irrediablement moriria. El metge eixí fora, demanà als xiquets anaren a casa.

-No hi ha dupte – informà Nicolau i Maria – la xiqueta sofrix la pesta del garrotillo.

            La mare, conscient del que representava el diagnòstic i amb l'estat d'avançada gestació caigué desmallada. Nicolau i el metge l'agarraren e incorporaren. Ells dos per dins ploraven, mentres buscaven despertar a Maria.

 

            La mare no volia despertar, sols la vida que portava a les seues entranyes l'animava a tornar al mon. Per fi obri els ulls, contemplà la cara del que era el seu company i marit, l'home que sense mitjos i malalt havia portat avant la família, l'home bo que li havia donat ja dos fills. Ara junts anaven a enfrontar-se en la major pobressa, una filla els seria arravatada davant la seua impotència, mentres una altra dins d'ella lluitava per naixer i viure. I per ella, per Nicolau i pel xiquet o xiqueta que anava a naixer havia de ser forta. Amb serenitat s'incorporà. El metge dona poques explicacions, sabedor que ja tot ho havia dit, sols quedava ficar messures perque no s’extenguera. Era la pesta i per tant el gran perill era la seua expansió. Calia avisar al poble. I així ho feu. Tornà a l'hostal i d'alli anà a la casa del Justicia i l'informà. Seguidament visità al retor, el Dr. Joan Peralta. Ell es trobava a casa. Tenia damunt la taula un foli blanc, un tinter i una ploma. Alli estava un altre sacerdot escrivint “en veinte y cinco dias del mes de Noviembre  Año Mil seisientos setenta y siete en la parroquial iglesia de Montaverner iusta C.T.D. de licentia Parrochi y bautice una hija de Jaime Ubeda y Catalina Marti coniuges. Pusiendole por nombre Vicenta Mª Jussepa, Cecilia, Catalina. Padrinos el Dr. Juan Peralta Pbo. Y Rr de dicho lugar y Jusepa Marti Doncella nacio a veinte y dos de dicho mes en fe de lo qual firmo Mn. Juan Mico Pbo”.

Ave Maria Purisima – avisà el metge.

Sense pecat concebuda – contestà Mossen Juan – A quí busca?

Busque al Senyor Retor – informà el metge Dr. Thomeu – em pot dir on es troba?

Sí, ara mateix ve que ha anat a visitar un malalt – contestà Mossen.

Dons espere – concloguí. I així fins que aplegà el senyor retor. Era mig dia d'un ivern gelat. A l'entrar saludà al metge.

-Bona vesprada, imagine que voste serà el Dr. Thomeu, metge d'Alacant que s'hospeda a l'hostal – tendint-li la ma que el metge amb devoció besà.

-Així es – contestà – vinc a parlar-li de la xiqueta que he visitat este mati.

-Ja m'han dit que Maria estava molt malalta i que aprofitant la seua presencia a este poble l'ha visitat.

-Així es, esta vesprada devia estar a Alzira i demà a la ciutat de València on m'espera el Sr. Arquebisbe Fra Juan Thomas per curar-lo d'una malaltia. Així i tot enviaré al meu criat i em quedaré a este poble on fas mes falta, doctors te l'esglesia per que cure al Sr. Arquebisbe.

-Greu serà el motiu per deixar al Sr. Arquebisbe sense metge.

-Imagine que ho entendrà. Ell es pastor i jo metge, els dos imitem a Jesucrist Nostre Senyor que apacentava les ovelles i les curava de les malalties.

-Així es.

-I així visc la meua ciència. Donada per Deu Pare Omnipotent per curar a les persones, siguen bisbes o fidels, rics o pobres, mes pobres que rics, però dels rics menge i als pobres, gracies a ells, puc ajudar.

-Molt de trellat te vosté, però anem a lo que passa. Tan malament veu a Maria?

-Així es, mes del que vosté pot pensar. Imagine que coneïx l'historia del nostre Regne?

-Un poc enterat estic.

-Sap que ultimament les plagues de l'Apocalipsis s'han extes per tot el país, la guerra, la fam, la pesta. Tot cau sobre un país que abans, amb Carles I i Felip II era l'amo i senyor del mon. Estos autstries ens porten a la destrucció, si no fos per Les Indies fa temps que no quedaria res d’Espanya.

-Així conten els vells.

-Ara com a castic per haver omplit de sang el Nou Mon, Holanda i fins i tot els Estats Pontificis, assasinant  a la Guàrdia Suïza que custodia al Sant Pare, el rei i el poble sofrixen.

-Foc purificador que ens ha de portar a un temps de pau.

-Així esperem, dons mentres sofrirem el castic amb resignació, vosté lluitarà invitant a la conversió, penediment dels pecats i penitencia i jo aliviant el sofriment dels que son victimes inocents de la pesta.

-Però be, digam el que passa.

-Esta xiqueta pot ser la primera d'una llista de morts. Al seu cos te la pesta, l'anomenada del Garrotillo perque igual que este instrument d'ajusticiar ofega als comdenats ella ofega als malalts, morint asfixiats. Aço es manifesta amb el color blanc de la cara, marejos, pujades de temperatura i el mes clar, a la gola es fan unes membranes que en poques hores acavaran en la xiqueta.

-Mala cosa, reçarem.

-No sols hem de reçar. Esta malaltia es una pesta i per tant s'exten. Hem d'estar preparats per combatre-la a fi d'evitar una forta mortaldat que afectarà sobre tot als xiquets del poble.

-En les seues mans estem. Per la meua part conte en l'ajuda.

-Ara ha de convocar a Junta a tots els veïns a l'esglesia el mes promte. Jo els parlaré a fi d’informar a tots els veïns i examinar els que poden tindre la malaltia, ja que la poden contagiar.

            I la Junta es convocà. Eren les quatre de la vesprada. L'esglesia vella, mes xicoteta que l'actual, amb les seues imatges de Sant Jaume, la Verge d'Agost, la Verge del Rosari i Nostre Senyor Crucificat acompanyaren al poble, junt a ells emprenien un fosc tunel on la llum havia de vindre des de lo alt. Alli es trobaben tots, el prebere beneficiat Mossen Juan Micó, el Justicia en Pere Antoni, els Jurats, el metge Dr. Thomeu i el meu antecessor que com aquell bon pastor que cuida de les ovelles i no ens deixa quan el llop busca devorar-les, davant aquell llop representat per la pesta del garrotillo, ell, amb l'ajuda de Deu Onmipotent, son fill, Nostra Senyora Santa Maria del Roser i els Sans Titulars, custodis de l'esglesia i poble de Montaverner, es dispongueren a enfrontar-se en la serp.

            El Dr. Juan Peralta, retor d'aquest poble, presidia la Junta, acompanyat a la dreta pel metge Dr. Thomeu i a l'esquerre el Justicia en Pere Ferrer. Estaven tots los caps de família, sols faltava Nicolau. La reunió fou dura. Després de relatar el que havia vist a la casa de Maria i com havia trobat a la xiqueta, comença a nomenar les messures, davant una epidèmia molt contagiosa i que podia extendres fàcilment per tot el poble, un poble de quaranta cases i centcinquanta persones, tal com he llegit consta al llibre de visites pastoral, a la de l'any 1676, a la visita feta el dia 8 de Novembre pel Dr. Cristobal Marco i que amb molt de cuidao guarde a la Rectoria.

            Començaven els caps de casa a preguntar quan una dona, Maria Bixquert tota ella esglaiada entrà en l'esglesia vella i interrumpint a Marco Ramirez demanà al retor i metge acudiren a la casa de Nicolau i Maria. Alli la xiqueta havia entrat en l'ultima agonia. Sense mes pormenors, ells dos i tot el poble, deixaren l'esglesia i anant pel camí d'Alacant entraren a la casa.

            I alli estava Maria, era un 14 de Decembre, aniversari de la mort del poeta castellà Juan de la Cruz i buscant a l'Amado en la nit fosca es trobava la dontzella. Quan aplegaren ja havia mort Maria i sols quedava pregar a Deu Pare Omnipontent per la seua anima. Aquella nit del catorze de Decembre de mil sisens setanta y set mori la primera xiqueta, Maria Marti, filla de Nicolau y Maria de edat de onze anys, pobra de solemnitat. El poble fou tot un plor, unit a una Mare que veia com la seua estimada filla deixava este mon, ignorant el futur del que promte vindria al mon.

            Al dia seguent fou el soterrar i enterrada la xiqueta a l'ombra de l'esglesia vella. Els xiquets apenes volien jugar i aquell nadal fou el mes trist que Montaverner ha vist mai. Però el ginet que a l'Apocalipsis anuncia el Sant Titular d'esta esglesia no deixà en pau la bona gent que a ell vivia.