Mateu Ferri era un home bo,
treballador que als bancals hi havia aconseguit fer un xicotet patrimoni. Des
de xicotet, quan anaven a Pasqua una xiqueta trencava el seu cor, Maria Molla.
Els anys havien pasat i per fi un dia es casaren. Ara tenien el que mes
desitjaven, família. Un xiquet hi havia naixgut i l'havien ficat baix la
protecció de San Francesc, el religios del que als sermons parlaven i mostraven
les seues glories i miracles els pares caputxins del convent de L'Olleria. El
xiquet promte comença a mostrar els sintomes de la malaltia.
Eren els primers anys de vida durs
per a les criatures. El cos menut pereixia moltes vegades davant les malalties
que asolaven als albats. Tots els anys uns quans angelets emprenien el camí cap un cel promes i
asegurat, sense maldat, amb l'anima blanca per la seua innocència entraven a lo
cel on els esperaven los Sans Inocents, asesinats aquells per la impietat del
rei Herodes, que volent matar a Deu nostre Senyor, naixgut a Belen asasina a
milers de xiquets d'aquella comarca, inocents i sants que mostraren com el
furor del impio monarca no podia apagar el foc que el Fill de Deu portava.
Mateu i Maria Mollá, agarrats de les
mans miraven al seu xiquet, mort d'una pesta que en vint dies havia tallat dos
roses. Els veïns del carrer Montons consolaven al matrimoni, mentres el metge
certificava la seua mort i el meu antesesor, el Dr. Juan Peralta recitava les
oracions propies per als albats.
Al dia següent la processó eixí cap
a l'esglesia, amb el xiquet vestit de blanc i els pares portant al cor dos
sentiments contradictoris. Per una part la tristessa de sentir la mort d'un
fill, per l'altra l'alegria de saber que aquell xiquet estava en lo cel. Junt
el seu Angel Custodi hi havia empres lo camí de disfrutar de la gloria,
unint-se als milers d'albats que al nostre país, asolat per les guerres i la
decandencia dels austries, lloaben a Deu Pare. No havien perdut un fill, havien
guanyat un angel que des de el cel cuïdaria d'ells i així ho vivien. A la
capella de l'esglesia vella fou enterrat el xiquet després del ritus que mana la Santa Esglesia
Catòlica.
Tornaven son pares i veïns a casa
quan s'escampà una noticia. A la casa de Nicolau i Maria havia mort son fill,
Nicolau. De nou la mort havia visitat aquell matrimoni pobre i de nou la pena
s'extenia des de les portes del poble fins el centre. Eren ja tres els xiquets
morts. Montaverner havia acollit en les seues muralles la pesta i esta havia
començat a matar indiscriminadament, a tallar de sec les plantetes xicotetes
que un dia havien de poblar este poble, de nou repoblat amb veïns d'altres
poblacions. Al sendemà el retor anotà al llibre de defuncions: “el 5 de Janer
Mori Nicolau Marti, fill de Nicolau y de Maria Ubeda, coniugues pobres. Albat”.
Les pregaries augmentaren a
l'esglesia i així la mort descansà al poble per aquell mes, dos xiquets en dos
dies, dos albats i junt a ells una xiqueta al mes anterior. Fins quan duraria
aquesta pesta?
No hay comentarios:
Publicar un comentario