Març: Montaverner, poble aillat, Maria, Teresa, Francisca i Francesc

I la pestà deixà Montaverner fins el mes de Març. Els xiquets ja no jugaven ni al riu ni a la plaça. La majoria es trovaben malalts a les seues cases. El poble estava apagat. Els arbres florits anunciaven la primavera, la vall estallà de color, les muntanyes marrons i seques de sobte en dies s'ompliren de flors rosades i fulles verdes, tota ella es transformà i sobre les arides terres un mantell verd. A la natura tot era vida i als pobles dels voltans també. Els xiquets d'Alfarrasí anaven al riu a buscar als seus amics de Montaverner. Allí no hi havia ningú. Les mateixes mares els havien prohibit creuar el riu i pels pasets entrar a Montaverner. Els familiars emviaven recao a L'Olleria, Alfarrasí, Benissuera, la Pobla del Duc, Beniganim, Otos, Bèlgida i Bofalit, avisant que no entraren al poble. La pesta era forta. Sis les persones enterrades per la difteria, a mes hi havien quinze xiquets al poble de quaranta cases malaltes. Pot ser el fi d'un poble que plorava i moria. Des de la ribera sud de l'Albaida s'escoltaven els cants primaverals dels xiquets d'Alfarrasí. Des de la ribera nord del Clariano s'escoltaven els plors ivernals dels xiquets de Montaverner.

            A l'esglesia es pregava tots els dies, es demanava a la Verge del Roser pietat. S'implorava als Sans Titulars, protectors de la parròquia la seua intercesió. Silenci. Silenci. Silenci. I Mateu reçava i no entenia. No entenia que ixe dia tres de Març aquella xiqueta de sis anys, Maria, filla de Vicent i Maria Mollà, família pobra, on moltes vegades els pares deixaven de menjar perque Maria i Nicolau tinguren un tros de pa, haguera de morir. No ho entenia. No entenia quan acompanyava el soterrar i amb l'aixada, junt a l'esglesia obria la tomba on era enterrada. I no entenia el perque el 20 de març Teresa, la filla del seu millor amic, havia mort, i ara baix l'ampar de la Verge del Roser descansava esperant la resurrecció de la carn. Ajenoiat davant la seua imatge reçava el rosari, “prega per nosatros, ara i en l'hora de la mort”, musitava en silenci, mentres desgranava el rosari i sentia d'arrere de cada conte el dolor d'un dels xiquets morts i malalts.

 

            Cinc dies després de nou la pesta asolà una nova casa. Set anys i quatre messos tenia la xiqueta Francisca, germaneta de Teresa, contagiada per ésta hi havia enfermat. De nou els plors de les mares de Montaverner s'alçaven al cel, una nova inocent rebria la visita dels soldats d'Herodes, una nova xiqueta tenia a les portes de sa casa la feros espasa del cruel rei i esperava unes hores per entrar i ofegar-la. Plors i llagrimes a les cases on ja havien enterrat un xiquet o una xiqueta, tremolor i desolació a aquelles on un xiquet havia començat a sentir la malaltia. La Verge del Roser contemplava amb dolor a aquelles mares, revivint al seu cor els plors de Raquel, la mare que agarra als seus braços al fill que ha mort, revivint al seu cor l'espasa que el profeta Simeon profetisà i que ella senti quan el seu fill, ofegat per la creu fou descendit per son deixables i deixat als maternals  braços, com en aquells dies moltes mares acollien a sos braços el fill mort ofegat. No per la creu sinó per la pesta del garrotillo. Ara no eren set els dolors que ella sofria i als que el poble venerava tots els septenaris, ara ja eren huit els dolors de la Verge, huit fills d'ella havien mort al poble en quatre messos. I el numero de punyals no acavaba. Francisca es trobava malalta, un nou dolor a la Mare. De nou Maria Benavent pregava a Deu Pare per la seua filla.

Eren les huit del mati. A l'esglesia mossen Juan Micó acavava de celebrar la missa. De sobte, amb el rostre asustat, entrà en l'esglesia Josep:

-Mossen Juan, mossen Juan.

-Qué et passa, fill meu?

-Mossen Juan, vinga a casa que Francisqueta hi ha empijorat i se mos mor.

            Sense llevar-se l'alba i revestit amb l'estola i la capa pluvial, mentres l'escola tocava la campana, avisant al poble que Deu Nostre Senyor anava a eixir per confortar un malalt. Una campana a la que el poble, desgraciadament estava ja acostumat, entrà en la capella i deposità a un globo una de les especies sacramentades. Els homes allí congretas, en absència dels xiquets, als que havien prohibit acompanyar al retor a la casa dels malalts, per previndre el seu contagi, agarraren la campaneta i la umbel·la. I aplegaren al carrer Panaderos, on vivia aquella destrosada família.

 

-Ai, mossen Juan, faça alguna cosa per la meua filla. Agarrada a la capa, agenollada implorà Maria Benavent.

-Resarem per ella i en nom de Jesucrist la confortarem.

En ixe moment la xiqueta expirà, no donant tems al sacerdot a confessar-la. Així, segons mana la Santa Mare Esglesia li administrà els sacraments. Aquella vesprada fou enterrada Francisqueta i ja eren nou els morts en quatre messos. A la nit el retor, el Dr. Juan Peralta, acompanyat per una lampara d'oli i amb el puny i lletra escrigue al full 155 del Quinquelibri:

            “El 25 de Marzo murio Francisca Orts de edat de siete años y quatro meses, administrele el Sacramento de la extremauncion y el de la penitencia sub conditione y no otro por no poder.  Su padre se obligó a pagar el entierro que fue con Misa letania etc. Fue enterrada en la sepultura de N.S. del Rosario”. Era esta la segón d'aquella nova fulla, la primera havia segut la seua germana Teresa, morta cinc dies abans.

            Aquella mateixa nit, quan estava acavant d'escriure i es disposava a reçar l'Ofici Diví al breviari.

- Senyor fins quan vas a castigar este poble? Quins pecats poden fer aquestes persones que sols fan que treballar i sofrir l'avarícia dels nobles i del rei?

La flama iluminà el rostre del crucificat que son tio, canonge de Sen Felip, ans Xativa, li havia regalat al dia de la Canta de Missa.

-Senyor. Mosen Juan Micó i jo estem cansats de soterrar xiquets. Fins quan?

I escoltà una veu que eixía d'aquella santa imatge:

 

-Fill meu, fill meu. Recorda que ser sacerdot no es per fer preguntes sinó per pregar i acompanyar a un mon que no busca respostes sinó homens de Deu que l'acompanyen en el dolor. Tu no ho entens, com jo no entenia que tenia que passar per esta creu, aquella nit de Getsemaní, quan postrat en terra, baix l'ampar de les oliveres, plorava a Deu Pare i sugaba sang.

-Ja, però no patires prou per mosatros?

-Fill meu, fill meu. El sofriment forma part del ser humà.

-Però, quin pecat hem fet per sofrir?

-Cap, fill meu, fill meu. Vaig haver de vindre al mon i sofrir en la creu per mostrar-vos que el mal no es fruït del pecat del que el patix, sinó de la condicio humana i moltes vegades, es cert, del pecat dels homens que induïts per Satanàs atempten contra el Creador desobedint les seues lleis i així augmenten les penuries dels pobres. Per culpa de la seua avarícia torturen i maten als inocents, seguint la veu de Satanàs que lluita sempre contra el pobre e inocent.

-Si tens raó, Senyor, però que hem fet per sofrir esta pesta?

-Fill meu, fill meu, res heu fet, ningú d'aquestos xiquets ni son pares ni son avis tenen culpa. Així i tot esta pesta servirà per glorificar el nom de Deu Pare. Haveu d'esperar.

-I mentres, perque no hara?

-Fill meu, fill meu, Deu Pare vos demana que imploreu la seua ajuda i aprofiteu per unir-se mes a ell.

-Com? en mig d'esta desolació, no es dur fer oració? com parlar a un Deu que es manté sord als plors del seu fill?

-Fill meu, fill meu. Davant el sofriment que el ser humà no enten com jo tampoc entenguí i així durant tres anys vaig curar als malalts i leprosos i expulsar els dimonis, sols queda pregar. No volgau entendre els designis del Pare.

-Però...

-Fill meu, fill meu. Recorda el sant Job, recorda la resposta del Creador quan es revelà davant la pesta que l'atormentava.

            Un gran silenci feu el Dr. Juan Peralta. De sobte se sentí ple de llagues i sentí la presencia de Deu que eixía en defensa d'ell mateix. Agafà la bíblia llatina, nomenada La Vulgata i comença a llegir els últims capitols d'aquell llibre i entengué que no podia fer ixes preguntes a un Deu davant el qual el ser humà es una xicoteta criatura.

            Agostí Ferri mira per la finiestra i trobà que al despatx una flameta iluminava l'estança i d'ella sobreeixia una ombra negra en actitut d'oració. Amb el puny tocà tres colps a la finestra.

-Senyor retor, senyor retor.

Ell s'alça i li obri la porta.

-Passa, Agostí. El xiquet?

-Sí, el xiquet. Hi ha empijorat. El metge ens ha dit que ell ja no pot fer res i que en mans de Deu està. Vinga i receli, perque les nostres oracions no apleguen al cel. A vore si vosté que es mes sant i està mes prop de Deu l'escolta.

-No, fill meu, vosatros esteu mes prop de Deu i sobretot el teu xiquet Francesc. Recorda les paraules de Jesucrist: estiguí malalat...

-Ja, però no ens fa cas. Li he promés anar a peu a València si el meu xiquet es fica bo i així reçarle a la Verge Maria dels Inocens i Desamparats, però res....

I es ficà a plorar.

            Junts anaren a casa seua i allí estigué el retor tota la nit acompanyant a ell, la seua dona i el xiquet de tres anys. Son pares li obrien la gola a fi que poguera entrar mes aire. Un olor pestilent eixía d'una gola en la que ja es veien les blanques i mortals membranes.

-Sols queda resignació, senyor retor – li digué Anastacia, mentres mirava el seu xiquet de tres anys.

Ell no poguí parlar, un fort nug a la gola impedia eixir l'aire i els ulls s'humediren de llagrimes.

-No plore, senyor retor. Voste sap que la vida es així. Nostre Senyor mos l'ha donat i Nostre Senyor mos l'ha llevat.

Apenes pogué inclinar el cap.

-A mes, si hem de donar-li gracies. No sap l'alegria que han donat ell i Teresita. Dos angels en la terra.

-Ja. En cara recorde quan la teua germana i el teu cunyat els portaren a batejar. Eren dos solets.

-Dos solets que iluminaven la casa. Però be, ara mos queda la major.

-I ella com ho porta?

-La veritat es que ho porta molt serenament. Algunes vegades l'he vist plorar. Però vosté sap que som catolics i per tant creguem en lo que vostes, els retors, mos ensenyen. I si vostes diuen que hi ha un altre mon on no patim,... pues mos queda esperar.

-Així es.

-Jo ho tinc molt clar. Venim a patir al mon. Estos dos xiquets meus apenes han pogut patir perque Deu sels ha emportat. Damunt sense ocasió de fer pecats. Dos albaets, dos angelets.

-Així es.

-Voste no patixga. Jo se que es lo millor que els pot passar. Igual quan Francesc te vint-i-dos anys ve una guerra, que conforme està lo mon, es facil, se'n va a ella, que ja sap com son els jovens i es mor a Almansa, Xativa o qui sap.

-Esperem que no vinga.

-Mai se sap. Ara es un angelet i mire, asoletes no estarà en lo cel, que te una germaneta en qui jugar.

            El Dr. Juan Peralta s'admirà de la fe d'aquella dona, la fe de tantes dones del poble on estava des de mil sisenst setanta tres. Aquella fou una llarga nit, iluminats per la llar. La flama de Francesc anava apagant-se. Mentres son pares, acompanyats pel retor i els veïns i familiars raonaven unes vegades, altres reçaven i altres en silenci ploraven al contemplar aquella careta que busca l'aire desesperadament, davant la impotència d'Agosti Ferri que de vegades acostava sa boca a la del xiquet a fi de donar-li mes aire, d'altres li obria la boqueta i li ficava els dits a la gola intentant vanament separar les dos membranes blanques i pestilens que l'ofegaven. Al mati millorà. El retor anà a l'esglesia a celebrar la missa i així reçar al Crist que a la sacristia hi havia i que anys després el poble anomenaria Crist de la Paciència. Després tornà a la casa d'Agosti. Eren prop de les deu quan el xiquet morí. Aquell mateix dia fou enterrat a la capella del Crist, junt a la seua germana.