Sant Blai fa el miracle

Dalt d’una finestra, que donava al cami, es trovava Jeroni:

-Ja estàn aci. I venen correguent.

            En el silenci del camp, on des de feia setmanes ningú anava i ni tan sols se sentia el pas d'alguna diligencia, que fogint de Montaverner buscava el pas de Colata per anar des de San Felip, ans Xativa, fins Albayda.

            Aplegaren a l'entrada, alli oferiren lo sant al senyor retor i senyor alcalde que el col·locaren damunt el tabernacle. L'emoció embargà a tots los presents. El sant fou alçat i entrat en processo per la part de baix del carrer Major. La primera casa on hi havia un malalt era la casa de Mateu. Allí es trobava Jusepa Maria, la seua estimada filla de deu anys. La xiqueta es trobava en son llit, sense sentit, sens apenes respirar, ofegant-se i manifestant a la gola llagues tan grans que s'esdecubria el garguero. Mateu i Anna s'inclinaren, el retor els beneï. Jusepa Maria obrí els ulls, la mirada llunt de ser apagada i moribunda, s'encengué com dos fogueres de les que encenen a la festa de Sant Antoni, els majors i els xiquets. Obri els ulls. un mar blau rodetjat de nubols amb una illa en lo mig, un mar cristal·lí i trasparent com era la seua ànima. Sonrigué, mirà al sant. El Sant inclinà el rostre i fondí la seua mirada en la d'ella. Els pares estaven emocionats, el cor estallava i sols pogueren dir, units com estaven en una sola carn, per matrimoni, una sola voluntat i un sol sentir:

 

-Visca San Blay!! Sant Blay apiadeu-vos de la nostra filla.

            En aquell moment ocorrí el fet mes gran que Montaverner ha contemplat i que mostra com aquest poble que anys després, durant l'edificació de l'esglesia nova, va ser lliurat de la tempesta, es un poble estimat per Deu Nostre Senyor. No cal dir, en aquell moment, junt a Sant Blay entra Jesucrist, l'unic sanador i li manà al sant fera el miracle, el mes gran signe de l'amor de Deu. La xiqueta vota de lo llit i s'abraçà a son pares. Emocionada exclamà:

 

-Ai pares, quan vos vull, estic curada, no em fa mal res, mireu, mireu com respire i fins i tot puc respirar i parlar.

Tots miraren al sant i al cel. I els tres a la vegada digueren:

-Visca San Blay!

A lo que respongueren, conmocionats davant obra tan gran:

-Visca!

            Aquell Visca resonà per lo carrer i s'escampà per les trenta cases. El sant havia fet un miracle. Mateu, tot ple de joia deixà la filla, la seua muller, el Retor, Justicia, Jurats, poble i lo sant i d'un bot es ficà en l'esglesia, mentres aclamava al sant i donava gloria a Deu per lo carrer. Pujà per lo campanar vell, que era mes menut que l'actual, aixó si, no feia el racò que fa el d'hara, i amb les dos mans comença a voltejar les campanes d'alegria. Antoni, un dels tres homens, veï d'ell anà a sa casa i disparà al terrat les escopetes per honrar al sant i avisar al poble de Bèlgida.

            La processó seguí, esta vegada Jusepa Maria anava davant lo sant, mostrant el signe del miracle, agarrada de sa mare i el retor. Tres cases mes avant un altre xiquet es trobava, molt malalt. Giraren lo sant a la casa, els pares el tragueren a la porta i al mirar el xiquet el sant cura de la malaltia. Les llagues desaparegueren, la febra abaixà i fins i tot dien els veïns que l'olor produit per les llagues pestilens es transformà en un olor desconegut, semblant a la tarongina que perfuma Russafa.

            I així pasà per totes les cases on havien xiquets i adults malalts. Aquell dia Sant Blay recorregué tots los carrers i en tots feu miracles. Així la processó anà omplint-se de gent que per allí per on pasava, experiementaven la salut, deixant son cases, l'acompanyaven en santa processo.

            S'aplegà a l'esglesia. En aquell moment aplegava de València Mossen Juan, tot apenat per no poder fer res a la ciutat, sols demanar que tancaquen les portes a fi de no propagar la pesta. El volteig de les campanes, les escopetades i el soroll provocaren en ell admiració. A l'entrar al poble, trobà totes les cases obertes i buides, fins els vells postrats volgueren acompanyar al sant. Finalment trobà lo retor i processo i després d'escoltar el miracle donà gracies a Deu Totpoderós.

            Les campanes s'escoltaren en Alfarrasí. Allí, amb dolor pregaven dia i nit pel fi de la pesta, al seu Crist de l'Agonia, que des de l'ermita, fonia el seu rostre viu amb la dels xiquets de Montaverner. Al sentir les campanes, seen com abans sols se sentien les de difunt, anaren a avisar al retor, qui confirmà la noticia. Tots ells emprengueren el camí i volgueren anar a Montaverner a trobar-se en els seus familiars. Esta vegada no per compartir el dolor i aflcció, sinó per compartir amb ells l'alegria. A Colata i Vistabella els veïns també, escoltant les campanes, eixir-ne de son cases per anar a Montaverner. I fins de Bèlgida anaren al poble.

            Fou un dia de festa, l'esglesia vella es queda xicoteta i tots junts celebraren la festa del Sant. Allí, davant la seua imatge prometeren amb vot solemne fer-li tots los primers dilluns de pasqua la festa al Sant.

            Després a la plaça feren una gran foguera. Tragueren el vi guardat a les botes i com, acompanyat per un bon dinar, on convidaren als forasters vinguts d'Alfarrasí, L'Olleria, Colata, Vistabella, Bèlgida i fins de Benissuera. Fou dia de festa gran. Els xiquets jugaren i de nou feren arca, aixó si, esta vegada guanyaren els de la ribera sud de l'Albaida i es que després d'un miracle estaven plens de força i vitalitat, a mes de les ganes que tenien de poder jugar com sempre ho han fet els xiquets.

            Esta es la raó per la que a Montaverner Sant Blai rep l’honor de ser co-patrò del poble, junt al Crist de la Paciencia i Verge de Loreto. Historia veridica que així ho manifestaren Jacint Penades, de vuitanta i vuit anys, Nadal Juan de vuitanta anys, Jaume Tormo de Jeroni, de vuitanta anys, Joan Tormo de setanta i quatre anys i Mathias Molla de setanta i sis anys, veïns d'aquest poble que comparegueren davant meua, l'alcalde, regidors, escribano i congregats a la sacristia en lo dia tres d'Abril de mil setcents quaranta i u.