Un tressor al Tossal del Calvari.

            Era una vesprada d'ivern. D'ixes vesprades en les que el sol invita a acollir-lo en mig d'un ivern dur i gelat, a la Vall d'Albaida. Eren les cinc de la vesprada. Els xiquets dels centres junior de Montaverner i Alfarrasí es trovaben al Tossal del Calvari. Allí, com tots els dissabtes els monitors els animaven en un joc: la cerca d'un tressor que al segle XIII havien amagat els moros fugint dels cristians que imparablement avançaven cap Alacant conquistant vall d'arrere de vall. Però aquella vesprada no havia de ser una qualsevol. El destí diuen uns, la providencia diuen altres, els deparava una sorpresa. La setmana passada les maquines d'una coneguda empresa d'obres publiques, moviments de terra i enderrocaments havien estat treballant a aquell lloc.

            Els monitors havien amagat el tressor baix unes pedres. Els xiquets, dividits en pacte, identitat, experiencia i  estil de vida buscaven afanosament qualsevol pista que els portara al tressor.

Dificil era la cosa. Portaven ja un hora. Els monitors els donaven pistes i així i tot no hi havia forma de trobar-lo. Vicent exclamà:

-Ja el tinc!, ja el tinc!, ja el tic!

            Tots anarem al lloc. Era este prop de l'ermita, on setmanes abans les maquines havien fet una canalització. Aplastat per la terra i les pedres sobreeixia un tros de fusta. Indicava el xiquet en el dit on es trobava el tressor en espera que els monitors sancionaren el descobriment. Francesc, un dels monitors s'acostà i els digué:

-No, aixó no es el que heu de buscar.

Els xiquets callaren.

-Ja es fa de nit i per tant anem a dir-vos on estava el tressor. Estava d'arrere de l'ermita, baix estes pedres. Ho sentim. Heu perdutttttttttt!

            Despagats els xiquets, satisfets els monitors d'haver guanyat i haver-ho amagat tant. Tonet era un dels menuts. Ell sentia molta curiositat. Després de tornar al poble i despedir-se dels monitors a la plaça, junt a Amparo, Raquel, Jaume, Vicent i Arantxa tornaren al tossal. El sol, esgotat per un dia de treball i vensut per la foscor cauia com un heroi al camp de batalla, omplint de sang les serres de ponent. Ells pujaren per la costera i anarem a aquell lloc on es trobava el tressor autèntic. Qué seria allò? Una veu des de l'interior d'aquelles pedres els invitava a buscar i escarvar.

-Deixe-mo, serà algun tros de fusta. Digue Arantxa.

-No, anem a vore el que es – contestà Tonet

-Que es fa de nit!- insistí Arantxa.

- I  jo m'entic que anar que ma mare m'espera per anar a vore als avis d'Alfarrasí – digué Raquel.

–Be, vosatros aneu-se'n que jo em quede – replicà Vicent.

–Val, lo que tu digues, però promte que es fa de nit i tinc por – concluï Raquel.

            I així els xiquets començaren a escarvar amb molta curiositar, esperant trobar resposta a aquell misteri. I efectivament, no era un tros de fusta, era una caixa de fusta i metall que tenia gravades en or unes lletres: “Dr.Josph Esplugues, retor”.

            Després d'una estona, llevant la fusta, pugueren traure-la. La nit s'havia apoderat del dia. Estaven sols a aquell tossal del calvari. L'encarregat del calvari havia tancat la reixa. Ells ni tan sols es donaren conte. Seguien nerviosos, en la mirada fitxa en aquell tressor descobert, un autentic tressor. Qué hi hauria dins? Joies? diamants? monedes de quan als moros?, algun sant? la Verge de Loreto furtada a finals del segle pasat? Seria precios, ser ells els que trobaren tan estimada imatge! Tot era possible. Amb molta força i molta dificultat tragueren la caixa.

-Cride a mon pare en el movil? – Digué Amparo.

-No, no cal, que si els majors s'assabenten voldran fer-se en este tresor i es nostre – contestà  Jaume.

            Vicent  apenes escoltava, amb la llum d'un movil intentava obrir aquella caixa. La nit avançava. A les seues cases els pares confiaven que estaven en el Centre Parroquial Dr. Esplugues acavant l'activitat dels juniors. I no era així. Els juniors ja havien conclós i cada xiquet es trobava a casa, tots menys ells cinc.

            I per fi, amb l'ajuda de les pedres pogueren obrir la caixa. Dins havien dos fardos emboltats amb tela vella i un escrit.

S'havia fet de nit, de sobte Arantxa mirà el rellonge. Eren les nou. Havien de anar a casa correguent, els esperava el sopar. Una cridada els avisava. Era la mare de Tonet.

-On estàs?que son les nou i m'ha dit t'iaio que no has anat a casa.

-Ai, mare ho sent, es que m'he quedat jugant amb Amparo, Jaume, Vicent i Raquel. Ara vaig. Contestà.

-Be, i portat be, que els pares avui tenim sopar de comparsa. Que la iaia no em diga que no t'has menjat el sopar, i vine promte.

            Ell contestava amb un intermitent sí. Després els digué als amics:

-Este es el nostre tressor. Hem d'amagar-lo i demà després de missa de dotze si el retor no s'allarga al sermó i la fa curteta vindrem a vore el que es i sinó a la vesprada.

-D'acord-contestaren tots.

Després de votar la balla, ajudant-se uns als altres, abaixaren cap al poble. Alli els esperava les seues families. Menys mal que està el mobil. Abans l'arrivada tard portava un remugó dels pares. Ara sempre hi havia una resposta que els fa callar: per què no m'haveu tocat?, si em comprareu el movil,  jo sempre el porte conectat!

            Aquella nit Tonet no pugué dormir pensant en el que seria aquella caixa que havien tornat a amagar, mes inclus del que estava.

Al mati, abans que acavara la missa eixiren de l'esglesia reçant per que ningú s'ajuntara en ells. I abaixant pel carrer Major pujaren cap el calvari. Allí els esperava la caixa amb el tressor. A l'arribar miraren que no haguera ningú i amb cura tregueren aquella caixa. La llum era clara i pugueren llegir el que dia al full blanc.

           

            “Al que el llixga soc un jove de l'Acció Catòlica, el senyor retor D. Antonio Sancho m'encomana que amague estos documents, una transcripció del segle XVIII i un llibre apòcrif escrit pel Dr. Esplugues, a fi de salvar-los. Venen en esta caixa i es trobava a la casa del retor. Ell me l'entregà i jo l'he custodiat fielment a ma casa. Ara emprenc el camí al front. Per aixó he decidit amagar-la aci, a un amagatall on de xicotet jugava”. La humitat i les llagrimes d'una mare, Espanya que per aquell aleshores plorava al contemplar com els seus fills es mataven uns als altres, havien esborrat la seua firma.

-El Dr. Esplugues? Exclamà Arantxa.

-Sí, es el nom del nostre col.legi. Contestà Amparo.

-I mon tio s'ha comprat un llibre que escrigué ell. Li repicà Tonet.

-Deixem-nos de romanços i anem a vore el que trobem. Impacient digué Vicent.

            I així ho feren. Al primer que obriren aparegué este text manuscrit, amb algunes paraules il.legibles, víctimes del temps: