sábado, 4 de febrero de 2017

Dilluns de Pasqua: hores abans.


Eren les onze, les mares es quedaren amb els seus fills malalts, mentres els pares i els pocs que no tenien un ferit a les seues cases acompanyaren al retor. Tots ells vestits de negre. Anava davant la creu portada per Mateu i acompanyada per dos acoliquets de deu anys, Jusep Dionis i Geroni, dels pocs que no havien enfermat. D'arrere una vintena d'homens i unes deu dones velles. El Justicia y Jurats Pedro Ferrer, Roque Ferrer i Vicente Tormo menor custodiaven al retor, revestit amb la capa pluvial negra. Les campanes tocaven implorant al Cel la pietat de Deu, mentres el retor amb el llibre en la ma implorava l'auxili divi amb el cant de les letanies.

            Aplegaren al portal del carrer Major, una senzilla porta que es tancava totes les nits per defendres dels lladres i bandolers que des de el port d'Albaida i la Serra Grossa i pels rius abaixaven per furtar als corrals i casses veïnes.

            El retor acompanyat pel Justicia i Jurats passaren per mig. Davant la creu es trovavem Marco, Gabriel i Antoni. S'agenollaren. El meu venerat antecessor Dr. Juan Peralta invocà la benedicció de Deu Pare Tot Poderos, Deu Fill Salvador i Deu Esperit Sant, imposant-los les mans i beneint-los amb la que es senyal de salvacio, la creu. Ells tenien la missio de portar sant Blay al poble i com los jodios en el desert, quan despres de maleir a Deu Nostre Senyor, i ser castigats amb venenoses serps, per intercessió de Moisés, ell manà fer una serp de bronze, la qual al ser contemplada eren curats de sos ferires, esperaven que Sant Blay els curara de la serp anomenada pesta del garrotillo que havia ferit als mes menuts. I així, ell per la força de la creu que portava penajada a lo coll, com a Bisbe de l'Esglesia que era, els curara de son ferides. Acavada la benedicció imploraren l'auxili de Santa Maria del Roser, els Sants Titulars i de tots els sants amb el cant de les lletanies, la invocació de Sant Blay  i l'oració que per a les rogatives, manava l'Esglesia Catòlica Romana. Besaren l'estola signe de l'autoritat del sacerdot que el fa representant de Jesucrist a la terra i portant tres bastons, ans beneïts  i el rosari, emprengueren el camí a Bèlgida, acompanyats pel retor, Justicia i Jurats. Estos els deixaren al final de lo terme. El camí el feren reçant el Sant Rosari, invocant la protecció e intercessió de Santa Maria. Ells també, en silenci, sols interrompit per les avemaries, glories i pater nostres, caminaren creuant el barranc fins a la vil·la de Bèlgida.

            Allí, avisats per Deu Nostre Senyor, esperaven al portal, el retor del poble, Mossen Pasqual acompanyat pel bayle. Junts anaren a l'esglesia. Allí, revestit de roig els donà la benedicció i els saludà:

-Benvinguts sigau germans. Tots sabem lo que el vostre poble ha sofrit a causa de la pesta. Be sabeu que un dia eixí jo d'ell, fill com soc dels penadesos, per servir a Deu en este poble. Recorde ve els carrers plens de vida i llum i el soroll dels xiquets, acavades les collites. Ara les nostres families han sofrit la mort. Jo mateix he sofrit la mort de la meua neboda, filla del meu germà Jusep. Moltes vegades al passar per davant d'esta imatge que amb devocio guardem a l'esglesia he demanat la intercesió del sant patro de les malalties de gola. Qui sap si ell estava esperant que algú vinguera per portar-se'l al poble i així fer el miracle, o esperant Deu Nostre Senyor que procedix tot poder i autoritat per fer miracles li donara l'encomanament. Ara vos el deixe a fi que en esta preciosa imatge de mamposteria per que Deu manifeste el seu amor al poble de Montaverner.

            Després de pregar al sant dos jovens agarraren la imatge i protant-la en los braços, acompanyats per tots eixir-ne al carrer. Creuant la plaça i el carrer de l'esglesia aplegaren a la porta i d'alli acompanyats pe Mossen Pascual, el bayle i l'escrivà prosseguir fins lo terme i partida de Bèlgida, on esperaben el retor Dr. Juan Peralta, el Justicia i Jurats Pere, Roc i Vicent. En aquell punt el retor de Bèlgida feu entrega, davant l'escrivano de la imatge al retor de Montaverner. Al temps que demanaren avisaren amb escopetades si san Blay havia fet lo miracle. Així es comprometeren.

            Turnant-se i sense parar-se per a beure emprengueren el camí. Era molta la ilusió que portaven. De sobte al tocar aquella imatge els seus cors s'havien omplit d'un goig i alegria incontenible. Com diu lo salm 125:

Quan el Senyor camvia la sort de Sió,

ens pareixia somiar.

La boca s'ompli de rises,

la llengua de cantars.

 

Fins els gentils dien:

“El Senyor ha estat gran amb ells”

El Senyor ha estat gran amb nosaltres

i estem contens.

 

Que el Senyor camvie la nostra sort

com els torrens del Negueb.

Els que sembraven amb llagrimes,

cullen entre cants.

 

A l'anar anava plorant,

portant la llavor,

al tornar , torna cantant

portants els manolls.

            I així els pasava a ells, anaren plorant i tornaren contets. Ara San Blay els dia al oit que no tingueren por. Hi havia acavat la nit a Montaverner, els plors eren del pasat, podien riure i cantar. I així ho feren, sentiren un fort impuls dins d'ells i es ficaren a cantar.

No hay comentarios:

Publicar un comentario