Mateu no ho entenia, era l'escolà de
l'esglesia vella. Des de sempre havia segut un xic religios, membre de la Cofradia del Roser i
fervoros de l'eucaristia. Als seus quaranta anys vivia al carrer san Major.
Alli compartia la vida amb la seua muier, Anna Blaya i els seus cinc fills, els
que havien sobrevivit, mes tres que moriren seent albats i es trobaven
enterrats a la Capella
de la Verge del
Roser. Mateu ajudava al retor en tot.
Era ell el qui al vell campanar pujava per voltejar les campanes, especialment
els dies dels patrons, els Sans Martirs Abdon i Senen i a la que tant estimava
i tanta santa i filial devocio guardava, la Verge del Roser. També els diumenges acompanyava
al retor a l'ermita situada al poblat de Colata i Vistabella. Aquelles cases de
moriscs, pertanyien al Senyor de Benisuera i despres de l'expulsio foren
repoblades. Allí, en aquella ermiteta es venerava la imatge de la Verge de Loreto. Així i tot
era esta una ermita on tot faltava i res sobrava. Era tal la misèria d'ella que
Mateu no sols acompanyava al retor els
diumenges i dies de precepte sinó necesitava de la seua burreta per carregar
tots els ornaments i tot lo que feia falta per celebrar la missa, que molta era
la desídia dels colaters i en cara avui, jo, Joseph Esplugues, ho he hagut de
sofrir, fins negar-me anar a lloc tan indigne i desproveït a celebrar missa i
així ho manifestí al Visitador i al Sr. Arquebisbe Andres Mayoral.
Era Mateu un bon home i aixi ho entenia tot el poble
que amb respecte el tractava, trobant en ell un conseller i un home de Deu
honrat. Mateu davant les tres morts comença a experimentar la foscor. No
entenia perque Deu castigava aquell matrimoni pobre i honrat, emportan-se als
dos fills. No entenia les llagrimes de Maria Mollà, qui resignada acompanyava
al seu fill cap a la sepultura.
L'ivern
era dur, aquell ivern gelat no desterrà la mort del poble. Hi havia pasat sant
Antoni i a les cases i als carrers els xiquets omplien de fogueres aquella
vespra i son pares encengueren. La llum ilumina un poble on la foscor anava
entrat i en mig del gelat ivern un raig de calor. Al mati missa solemne i
benedicció dels animals que dia d'arrere dia acompanyaven als homens en la dura
tasca de mantindre la família, eixint del poble per traure-li a la mare terra
uns fruïts que despres de pagar als senyors, Rei i Esglesia, alimentaven la
prole. I després vingué la festa de la Candelaria , amb la Presentacio del Nostre
Senyor. Fou l'ultim dia d'alegria al poble de Montaverner. Aquell mes de febrer
la mort s'emporta a tres fills d'esta vall.
Tots
el coneixien per ser home dret i fet. Melchor Juan vivia al carrer Moli,
on treballava de moliner. Un dia de gener entrà en casa. Tomasa, la seua dona,
s'esglaià. Comença a tosir i trobar-se mal. Ella mirà al cel i exclamà: -Ai
Mare de Deu del Roser, apiadeu-se de mi.
Melchor des de aquell dia no eixí,
rebre la visita dels amics llauradors, que degut al mal temps no eixien al
bancal. Sentats a la plaça comentaven dia d'arrere dia l'estat de Melchor
-Jaume,
d'on vens? – li preguntà Miquel Ximeno.
-De
vore al meu amic, Melchor – li contestà Jaume Mollà.
-I com està?
-Que
vols que et diga, hui un poc millor, però res, gori-gori.
-Gori,
gori?
-Sí,
gori-gori, que s'enva sense remei.
-Tan
mal està?
-Ahir
li eixiren les membranes blanques i cada dia son mes grans i clar no pot
respirar, a mes de la febra.
-Mala
cosa.
-I
tant, de nit no fa mes que delirar i ofegar-se. Jo ara m'envaig a Bèlgida.
-A
Bèlgida?
-Si,
el meu iaio era d'alli, com saps, som de la família dels sistellers i ell em
contava que tenen un sant molt milagros.
-Pues,
no ho sabia.
-Com
et contava, vaig a vore si li fique un ciri i que el sant protector de la gola
el cure.
Estaven els dos parlant, quan
vegueren tornar cap a l'esglesia el Senyor retor, el Dr. D. Juan Peralta,
acompanyat de dos acoliquets que tocaven la campana, mentres ell portava a les
mans amb molta reverencia i devocio a Jesús Sacramentat. Tots els que el veien
passar s'ajenollaven davant Sa Divina Majestat mentres recitaven una oració.
Entrà en l'esglesia, deixà el Santíssim Sacrament al Tabernacle i reça. Després
de llevar-se l'alba blanca, l'estola morada i la capa pluvial, avisà a l'escolà
per que fera el toc de difunt i eixí de l'esglesia.
-Bon
dia, Senyor retor – Miquel i Jaume el saludaren amb cortesia, mentres li
besaven la mà.
-Bon
dia, mos done Deu – contestà.
-Ha
faltat?
-Sí,
fa un estona la seua dona Tomasa ha enviat recao perque anara a donar-li els
últims sacraments.
Quan he aplegat a la casa l'he
trobat molt mal, així i tot encara era conscient i davant meua i la seua
família ha demanat confessió i que amb cinc lliures pagaren l'enterro i les
misses, a mes de manifestar la seua voluntat de ser enterrat a la capella del
Sant Crist. Després de deixar-nos sols hi ha confessat els seus pecats i li he
administrat l'extremaunció.
-I
la comunió?
-No
ha pogut degut a les llagues.
-I
que ha faltat, enseguida?
-Practicament
quan estava ungint-lo al cap, els peus i les mans ha expirat, mostrant al seu
rostre gran pau, signe que s'havia reconciliat en aquell que es la font de la Pau , Deu Nostre Senyor.
-Dins
lo mal, bona mort ha tingut.
-Així
es, el Suprem Jutge ha mostrat la seua misericòrdia aci en la terra i l'ha
confortat amb els sacraments de la Penitencia i extremaució. Sols queda complir en
la seua voluntat.
I es despediren. A la vesprada
tingué lloc l'enterro. Era el sis de febrer de mil sisens senta vuit. Quatre
dies després , el deu de febrer morí Francisco Ortis, fill de Francisco i Maria
Ferri, de quatre anys d'edat. Un nou xiquet s'unia a la llista dels albats,
acompanyant als altres a la capella del Cristo.
Però la mort no parà, la epidèmia
anava extenens-se i al dia seguent de nou el senyor retor, revestit amb els
ornaments propis, acompanyat pels acoliquets i l'escolà eixí a la casa del
xiquet de huit anys Gaspar Juan. De nou les llagues impediren a l'infant rebre
el Santisim Sacrament i aquell mateix dia era soterrat a la capella del Sant
Cristo.
No hay comentarios:
Publicar un comentario