Era
l'onze víctima de la pesta i onze les primaveres que tenia Antonio Ferri, fill
d'Agustín.
Estava
el retor cuidant l'hort d'Abadia. Alçà la mirada i contemplà la figuera que
acompanyà als seus antecesors a aquella casa. Durant l'ivern tota ella era un
esquelet que s'alçava i reptava al fred, nu de les fulles i del fruït,
mantenint el seu senyorio mentres la mort hi havia asolat i deixat amb les
branques. Un ivern que es burlava d'ella, unes vegades, moribunda ja com
aquells xiquets, l'atormentava amb una nit gelada que cobria les seues rames de
rosada i gelava la llimera. Un dels dies, a fi de burlar-se mes d'ella la cobri
de llagues blanques i gelades que sols la maestria del sol desfeu. I ella allí
estava esperant la primavera. Podia fer l'aire de març i el fred de febrer.
Podia sofrir les llargues nits de novembre i de decembre. Ella esperava la
primavera. Sabia que vindria, que pasarien els dies nubolosos on la plutja es
filtrava pel seu centenari tronc, saba que un nou any l'ivern intentaria acavar
en ella, però no podria. Fermes arrels l'amarraven a la mare terra.
El Dr. Juan Peralta la contemplava i
la mirà amb esperança. Ja estavem en la primavera. Havia començat el mes
d'abril. La natura era un estallit de colors. A la vall els rius Albaida i
Clariano que a Montaverner es fonien en una sola carn portaven l'aigua de les serres Mariòla i
Benicadell, aigues blanques abans i amb el deshiel clares i cristal·lines que
omplien de llum Bocairent, Ontinyent i Albaida. Sols faltava que ixa llum
omplira un poble marcat per la foscor d'una pesta que ja s'havia emportat onze
persones, d'ells cinc albats, que al cel intercedien a Deu Nostres Senyor per
la fi de la pesta.
Aquella figuera, on les rames havien
rebrotat després d'un dur ivern mogué a l'esperança del Dr. Joan Peralta. Els
pobles som part de la natura i com si forem un arbre mes, després d'una gelada
que acava en totes les seues rames, rebroten nous brots amb força, omplint els
carrers de xiquets que alegren de vida als veïns. Esta era l'esperança d'aquell
primer d'Abril. Sols esperança. Al carrer fora Antonio Ferri, el fill d'Agostí
estava vivint els últims moments de la seua existència. De nou un capoll de
onze anys era amenaçar per la forca de la pesta. Fou Maria Tormo la que entrà
en la casa del retor i l'avisà.
Deixant l'aixada junt a la figuera,
de nou amb la negra sotana emprengué el camí a l'esglesia y el rite,
desgraciadament rutinari i dolorós. Campana avisant a processó amb el viàtic,
processó acompanyat pels pocs que a casa no tenien un malalt, confessió i
extremaució, tornada a l'esglesia i a les poques hores toc de difunt i soterrar
a la capella del Sant Cristo, amb missa, letanies i vespres per la seua ànima.
Una setmana després una nova família
veia com la pesta del garrotillo s'emportava a la seua filla. Era esta vegada
era Manuela Penadés, filla de Jusepe Penadés y Margarita Mata. Tenia cuatre
anys i fou enterrada a la capella de la Verge del Roser el vuit d’abril.
No
cal dir els plors i la pena del poble de Montaverner. Un poble apestat al que
ningú entrava, un poble maleít per la desgracia on sols hi havia plors i
laments. I estos aplegaven al retor el Dr. D. Juan Peralta. Mentres, Mossen
Juan Garcia havia segut enviat pel retor, Justicia i regidors a València, a fi
d'informar al Senyor Arquebisbe i buscar algun metge entés que poguera donar fi
a la pesta.
Al
dia seguent morí una xiqueta, també de quatre anys, anomenada Thomasa,
filla de Vicent i Ana Guarner, i de nou fou enterrada a una capella on ja no hi
havia espai per soterrar a tans xiquets, un al costat d'altre, sense temps de
descansar, eren colocats els qui morien. Tretze en portaven aquell nou d'abril
i ningú sabia com acavar. El mateix dia, apenes ficada la pedra era soterrat
Francisco Ignacio, fill de Jusepe Ubeda i Maria Cerdà. Aquell soterrar no
tingué llagrimes, els manantial d’on brollen s’havia secat.
El Dr. Juan Peralta amb el breviari
en la ma començà a fer la visita als malalts. Sols podia consolar a les
families. Aquelles que havien sofrit la mort d'un fill eren les que rebrien
paraules d'esperança en la gloria futura de la que ja gaudien els albats i
xiquets. Aquelles que acompanyaven al seu fill menut amb paraules d'anim i confiança
en Deu Nostre Senyor que apreta, però no ofega.
Miquel Jusep Bellvis, Maria Jusepa
Tormo, Margarita Marti, Eugenia Tormo, Maria Molla, Mateo Ferri, Elena Cerdana,
Nicolás Martí, Jusepa Molla, Jusepa Tormo, Francisco Tormo, la seua fillola
Maria Penadés, Angela Martí, Rosa Soler, Jaime Ferri,.... I entre ells la filla
de Mateu i Anna, el seu escola i la seua coniuge. Ells tenien una filla
malalta, Jusepa Maria. L'amistat que els unia al beneficiat Mossen Joan Garcia
havia segut motiu suficient per que ell la batejara, un vint-i-nou de septembre
de l'any mil setcents seixantahuit. Com a família religiosa i veïna del retor
sempre havia segut una casa on tots els capellans tenien lloc i cabuda. Una
llar de confiança on poder jugar una partideta si es venia l'ocasió, acompanyat
per un traguet de vi i per poder xarrar i eixir de la soletat que envolta una
vida donada a Deu i als demés. Quantes vegades tant ell com Mossen Joan
escoltaren de Mateu unes paraules d'anim! o un “conte, que a voste li passa alguna
cosa”, i sempre “el ja sap que aci te sa casa per lo que vullga i quan
necessite xarrar en algú no tinga por que per mosatros vostes son de la
família”.
I així era, mes d'una
vegada havia trobat en aquell matrimoni uns amics que l'escoltaven i aconseiaven,
fidels i discrets. Ara qué podia
dir-los? Sabia que Mateu, home fort i reci, no aceptava la mort de la seua
filla. Era ella, Jusepa Maria el seu ullet dret, com ell hi havia confessat mes
d'una vegada. Aquella que somiava un dia, quan foren vells ells dos els donaria
casa i els cuïdaria. “Perque un pare vol a tots, però esta... es especial”. Dia a sovint. I així
era. En ella jugava i a la vora del riu li ensenyava a peixcar. I ara la
mirava, i al mirar-la com un espill trencat brollaven dels seus ulls destells
de llagrimes. El Dr. Juan sols pogué agarrar-li la mà i donar-li en silenci
anims. Allí estigué un estona. Després continua pels carrers del poble,
visitant les trenta casses que el formaven. Trenta cases plenes de dolor. On no
havia mort un fill havien sentit la mort d'un net o un nebot. Tots tenien
motius per plorar i estar empenedits. Tots miraven al cel i demanaven perdó a
Deu per si era pels seus pecats. El retor buscava mostrar-los que Deu no
castiga en els inocents i havien de tindre esperança, que els designis de Deu
no podem entendrels els humans. Així i tot ell mateix no ho entenia
No hay comentarios:
Publicar un comentario