Los festeros.

Es esta la festa mes antiga de la que tenim constancia documental, gracies a la gran llabor feta per retor de Montaverner, el Dr. Joseph Esplugues (1731-1787). A ell li deguem tant la declaració del miracle davant el notari i baix jurament, així com el haber ficat per escrit l’oritge d’aquesta festa i la seua evolució als primers anys. Es al manuscrit “Llibre de l’Esglesia Parroquial”, on als folis 83, 128 – 129 i 153-155, ens ho relata.

Conta el retor Esplugues com l’oritge de la Festa de Sant Blay, Bisbe i Martir es al 1678, “segons consta autenticitat ab escritura rebuda per Francisco Borja Notari de la Olleria dia 23 de Abril de 1737. Aquesta si be estava sols en pura tradicio, vivint en cara l’any 1741 els testics d’aquell fet sobrenatural, “es feu autentica pera memoria perpetua ab acte rebut per Vicente Ortiz Notari vehi entonces de este poble en lo dia tres de Abril de dit any”.

Segons contaven alguns vells comensa a carrec dels fadrins del poble, aço durà poc, perque promte es determina nomenar cada any per sorteig u del vehinat, a fi de que fora ell l’encarregat de fer la festa. I així es maningué fins que els jovens del poble, sempre ilusionants i amants de les seues tradicions, recordant el que els vells els havien contat, es presentaren el dilluns de pasqua de resurrecció, que aquell any de 1737, era el 22 d’abril, en la casa del retor. Fàcil es imaginar, a la mateixa casa i qui sap si el mateix lloc, es trobaria el retor Esplugues. Davant d’ell un full, la pluma i el tinter i com no, la Biblia Vulgata, escrita en un llati que ell domina i a la que recorrix als seus escrits. Es vesprada primaveral. Es sent soroll a la plaça, qué pasarà? es pregunta el bon retor. Promte te la resposta. Congregats tots, davant aquella esglesia que començava a alçar-se. Toquen la porta. Obri un jove com ells, te 32 anys i en valencia els pregunta que volen. Es clar:

-“Senyor retor, voste mos coneix. Som els fadrins del poble, i de sempre hem escoltat als majors com aquesta festa abans tenia el seu esplendor i ara, desgraciadament cada dia es fa en menys gana. Son ells, els qui amb nostalgia recorden quan eren jovens i feien la festa de sant Blay. I aixó es el que volem, si voste li pareix be, “renovar la devocio y estil de los antepasats y encara millorarla en lo posible” - .

A les seues cares es veu l’anim dels qui son jovens que no tenen mes senyor que el Rei Felip V, com a poble lliure del domini feudal que es Montaverner.  El retor els mirà i clar, “no devia negarse esta peticio tan justa”, autoritzant-los a arreplegar almoina per a la festa en temps de collites i nomenar aquell dia a dos fadrins per a majorals, “pero ab lo carrec que estos y tots los demes en lo sucesiu avien de concurrir, fent comunio general de fadrins en la missa major de la festa de dos en dos ab sos siris en les mans y tots los demes oficis de Proceso avien de servirlo fadrins”. Ells, escoltaren atentament al retor, aceptant gustosos la proposta del retor. Aquesta idea, es comunicà al gobern del poble, qui l’aprobà.

I així pasà un any. Es trovem al 1738. Dos son els xics afortunats, Vicent Ferri de Agusti y Vicent Tormo de Nadal, ells son els primers que inauguraran la llarga llista de festers, o perque no, tornem al que es la tradició, majorals.

El primer, Vicent Roch Chochim havia naixgut el 27 de Gener de 1717, seent fill de Agusti Ferri i Monica Tomas i fillol de Roch Tomas i Gertrudis Ferrandis, seent batejat pel Dr. D. Dionisio Rico (1698-1720) el diumenge 31 d’aquell mes. Fou l’Arquebisbe de Valencia D. Andres de Orbe y Larreategui qui el confirmà al 31 de Octubre de 1726, en una ceremonia apadrinada per Nadal Tormo y Reynalda Garcia y de Rico.

El segon, Vicent Chochim Lino havia naixgut el 22 de septembre de 1714, seent batejat al dia seguent perl Dr. Dionis Rico. Era fill de Nadal Tormo i Blaya Tormo i fillol de Vicent Marti i Laura Marti, donsella. El 24 de Novembre de 1739, es a dir, un any després de la festa, el Dr. Esplugues el desposà amb una xica de la mateixa edat, Francisca María Martínez. Vicent mori viudo el 20 de Juliol de 1788, als 74 anys, seent enterrat en la capella de la Verge del Rosari.

I ha aplegat el dia, els jovens en ganes de fer la festa, els majors a la expectativa. “Vorem si complixen”, comenten els vells. “No se, no se, mira que estos son de arrancà de maxo i parà de burro”, “que no, que han ficat moltes ganes, no has vist com han treballat a temps de collites, a mes el retor i regidors els han ajudat en l’arreplegada per les cases”, “ja vorem, ja vorem, com quan la ferem nosaltres als primers anys res”, “home, entonces tots teniem molt que agraïr, qué no t’enrecordes del teu germant que estigué a les portes de la mort?”, “i tant i tú, que anavem a voret i no saviem si pasaries la nit”, “i es que si no fora per sant Blai, este poble no haguera quedat ni el sacristà Francisco Mollà”. I així ix el sol. Les escopetes estàn apunt i comencen a saludar l’alba amb els seus dispars. Promte es fa la missa major. Tots miren. Mai havien hagut tans jovens en missa. L’esglesia en cara es menuda, sols està construida fins la capella del Crist. Tots observen. Els xicons s’han confesat i de dos en dos, amb un ciri en la ma, amb molta aceptació per part dels vehins i forasters combreguen en la comunió general.

La festa va a mes i “creixguent la devocio y la limosna, es determina la congregació de fadrins fer soldadesca”, proposant aquestes normes, que foren aprobades pel retor i regidors: el major de edat dels dos que sortejaren sería el capità i l’altre el alferis; y estos proposarien un sargento arreglador de la soldadesca. Però faltava el que anava a ser l’emblema de la festa, la bandera. El poble no en tenia i qué feu? demanar-la amprada a les terres del vehinat, tal com havien fet al 21 d’agost de 1735 amb motiu de la dedicació de l’esglesia. En aquella ocasió es demanà la bandera de Sant Vicent d’Agullent. I com sempre, aquesta era tornada al seu propietari.

Es a la dècada dels seixanta, quan el retor, que ja te 55 anys, i gobern municpal decidixenr regular la festa. Així el 12 de Abril de 1762 es reunixen en la Casa Abadia el Retor i l’Ajuntament, cridant a tots els fadrins a fi de millorar la Festa del Miracle del Patro S. Blay Bisbe i Martir. La junta te com a fi “el millor arreglo de esta festa y millor distribucio de la limosna y evitar alguns desordens observats”. Com podrà observar el lector, els jovens sempre han segut jovens i sempre han hagut els conflictes propis de qui ho son i qui anyoren la seua juventut i amb responsabilitat els orienten. En ella s’aproba lo següent: “Que es continue en sortejar dos fadrins pera majorals capita elmes vell y Alferis el menor y que estos arrepleguen la limosna a les collites; que la depositen en poder del Depositari nomenador per lo Retor y Jurats eo Regidors cada any; dit deposit espague el gasto comu de Esglesia y musica de Dolsainer caixes y pinfano; que hasta que es fasa y es pague la bandera no es compre polvora de la limosna pera soldadesca; que de la limosna es compre cada any dos Aches noves que estrenaran los majorals en la festa y lo sobrant es quede en la Esglesia pera son servici; que lo restant de dit Deposit quede destinat pera fer una Bandera nova y en los demes anys feta ya la Bandera es facen los hornamens que necesita la Sa. Immage de S. Blay, que son per ara la insignia, Arch y Andes”. I tenint present aquestes normes feren la festa els majorals Agusti Ferri Castello (capità) i Pere Bellvis (Alferis), a mes en ella predicà el Retor, donant la limosna que corresponia pel sermó per a confeccionar la bandera.

I ja es podem imatginar, un any després, 1764, amb el mateix entusiasme, tots esperen l’eixida dels majorals, Vicent Ferri Brotons i Jusep Felix Marti y Gomar, capità i alferis. A ells els toca l’honor de ser els primers muntavernins que porten la bandera nova. En aquesta s’han gravat les imagens dels Apostols Titulars a una part i de Sant Blai i les armes del poble, a l’altra, a mes de tres adornos de lluiment. Aquesta fou feta a la ciutat de Valencia i el mateix Dr. Esplugues, al 1764 detalla el que costaren el tafata blanch, carmesí i blau, les llistes, el cordo, la franja, el basto, el dibuix, la pintura, la capsa per a portar-la i fins la feina del sastre.

I aquell any no cal dir que fou una gran festa i “fonch lluida la soldadesca sense defraudar el fondo pera la bandera”. Aquesta costà 46 Lliures i 12sous